<<<

COMPROMIS Y ART

 Sovint es diu que cap obra d'art (cinematogràfica, literària, plàstica...)  canvia cap posició en el món, simplement són un testimoniatge de la seva  existència;  que fins la imatge més horrible de violació dels drets humans, perd la seva càrrega dramàtica al traslladar-la a obra artística. “Lárt por l´art”, o el que és el mateix:  l'art sense compromís és més pur i, per tant, és més art, l'únic art, ja que una obra artística compromesa seria com un pamflet propagandístic.

 Al meu entendre, aquesta creença és un error molt comú en aquells que s'acosten a l'art buscant només l'aliment espiritual, l'estètica; d'aquells  que no aprofundeixen en la intencionalitat de moltes obres, que no sofrixen amb el seu autor. És com admirar solament el bé que ho diu, i no el que diu. A això es pot cridar superficialitat, però no seria correcte fer-lo, perquè també la bellesa és profunda.

Les dues cares que ens oferixen els poders, la falsedat social del primer món davant els problemes dels països subdesenvolupats,  els interessos, no ja encoberts, sinó descoberts, que provoquen les guerres, són qüestionats cada vegada més d'una banda significativa de la societat que es manifesta en els carrers, en els fòrums, que opina en diaris i revistes de tot tipus... per què hem de negar aquest compromís social a l'art?. No té cap sentit el negar-se'l.  

 L'art pot ser una inquietud metafísica,  l'art és una experiència estètica, l'art és la creació de formes o idees que simbolitzen les emocions humanes. Estem a favor de tot això, però la manifestació humana pot ser al mateix temps cant sublim i crit de còlera, com ens van demostrar o demostren Walt Whitman, Paul Celan, Arthur Rimbaud, Ernesto Sábato, Gabriel Celaya, Blas de Otero, o Víctor Montoya amb els seus escrits;  Goya,  Kokoschka, o George Grosz amb els seus llenços;  Michael Winterbottom, Ken Loach, Michael Moore, o el director espanyol Javier  Corcuera, amb el seu cinema compromès.

 L'art és un refugi de cors i cada cor batega amb la seva pròpia música, perquè si el compromís de l'home ni té cabuda en l'art, la bellesa que busca tampoc la tindria, o sigui, l'art resultaria una il·lusió buida.

 “L'home és transcendència, mai podrà imaginar un paradís”  (deia Simone de Beauvoir)  “El paradís és el repòs i la transcendència negada, un estat de coses ja donat, sense possible superació...  els paradisos immòbils no poden prometre més que un etern avorriment”

La bellesa com finalitat, sense acció, podria arribar a avorrir.   -   M.L. Acosta

“Paloma de la pau i  la guerra”  -  ML Acosta

Simón Royo
web: Rebelión

Els artistes postmoderns tenen a qui encara pinta quadres per un burgès, a qui realitza obres per a decorar les parets dels “biencomidos” de la seva classe, però ells són molt pitjors, ja que qui compren les seves instal·lacions, els seus projectes i els seus “happenings” no són ja particulars; qui els compren i promocionen són bancs i multinacionals, governs dominants i indústries imperialistes. L'artista postmodern és el creador del capitalisme globalitzat. Mentre que l'artista modern va tenir encara una relació humana amb l'obra i l'espectador, el postmodern es deshumanitza, es ven per complet, es prostituïx en la seva integritat o, el que és el mateix, resulta absolutament absorbit per un sistema que s'alimenta de paradoxes. L'artista postmodern contra més antisistema es creu més enforteix a aquestes estructures que li aplaudeixen, premien i paguen els seus atacs. Desaparegut el subjecte impera un sistema que esgrimeix autocrítiques amb l'objectiu doble de generar-se una bona consciència al mateix temps que proclamar la seva  invulnerabilitat, suscitant la falsa sensació d'exercitar l'autocrítica.

...